Escriure sobre Toti Soler és escriure sobre un dels autors en vida més prolífics. La seva carrera va començar a brillar a  finals de la dècada dels seixanta del passat segle quan amb Jordi Sabatés van dinamitar les maneres d’acompanyar el cantautors. Des d’aleshores, Soler no ha parat de treballar. Recentment acaba de publicar Fill de la fortuna, després d’anys de silenci i de pandèmia. Es diu ràpid, però Fill de la Fortuna és el seu 37è àlbum en solitari. Si a aquesta xifra hi afegim les més de 100 col·laboracions en estudi que ha realitzat amb artistes com Quico Pi de la Serra, Léo Ferré o Maria del Mar Bonet, per citar-ne alguns, els números s’enfilen d’una manera desorbitada. I no oblidem que va està més de dues dècades al costat d’Ovidi Montllor.  A més, Soler ha desenvolupat una personalitat pròpia, el que ell anomena “guitarra catalana”, que d’alguna manera es basa en la tradició catalana, les arrels familiars, afegit a les diverses cultures que ha anat absorvint. Podríem dir, que el de Soler és un estil genuinament català, d’aquí l’encert d’anomenar-lo “guitarra catalana”.
Recordem les xifres, 37 àlbums com a solista. Pel cap baix estaríem parlant d’unes 400 peces entre cançons i números instrumentals. En la majoria dels casos estem parlant d’obres d’una gran qualitat i que sense cap mena de dubte el porten a tractar-se de tu a tu amb els grans músics des de temps pretèrits. Soler és un músic i un creador de dimensions planetàries, sense el suport d’una cultura oficial i empetitit pel fet de navegar per un riu gairebé sec, que l’obliga a transitar pels marges.
El què més sorprèn a aquestes alçades és que lluny de treballar en grans estudis i realitzar grans produccions, Soler ha esdevingut un artesà, com el forner o el pastisser que treballa en el seu obrador. L’obrador d’en Toti es troba a Palau-Sator, i allà, en un espai a l’estil d’una cava -on s’hi guardaven els carros i el bestiar- el nostre autor grava ell mateix les guitarres i segueix tot el procés d’enregistrament.
A Fill de la fortuna quan no està sol l’acompanyen Arnau Figueras a la percussió i Marc Prat al contrabaix. A partir d’aquí també trobem tot un seguit de col·laboracions especials com Gemma Humet, Rosa Mateu, Sandra Bonillo o Mireia Vives, entre altres.

Fill de la fortuna el conformen un total de 17 peces, 11 de les quals d’autoria pròpia. En primer lloc ens sorprèn la versió que realitza de “Som” de Raimon. Soler sempre ha defensat l’obra de Raimon i l’ha tingut per un gran cantautor amb una personalitat i una força desbordant. El que més ens crida l’atenció de “Som” interpretada per Soler és que aconsegueix una peça que sembli que contraposi la versió original de Raimon. Si en aquella tot i mantenir el to melancòlic destacava per la seva força i contundència; en la versió de Soler varia el to cap a una melodia més trencadissa, delicada amb cert to de lamentació. Una altra de les versions destacades és “La santa espina” del mestre Morera i que Soler desfà i dinamitza conservant la melodia. La veu corre a càrrec de Rosa Mateu.
De composició pròpia trobem títols tan suggerents com el que obre l’àlbum, “Nedant en el vent entre les fulles lluminoses”. A les peces d’autoria pròpia hi trobem des de la tarantel·la a la bulería, tot un recorregut per la cultura que abarca el Mediterrani i que el nostre autor sap fusionar i portar al seu terreny com ningú.