Àlex Gómez-Font

 Malgrat els embats i el menysteniment d’alguns sectors, la Creu de Sant Jordi segueix essent una distinció majúscula perquè més enllà d’un fet concret premia una trajectòria. Entre els guardonats d’aquest any hi he trobat un nom anònim pel gran públic però imprescindible en el panorama de la música catalana dels darrers quaranta anys, el productor discogràfic Joan-Carles Doval.

Santi Arisa, un dels grans percussionistes del nostre país, porta dècades creant projectes que són una referència indiscutible. A principis de la dècada dels anys setanta del passat segle, al costat de Manel Camp, fundava el grup Fusioon, una formació que seria clau en el rock progressiu a nivell europeu. Mike Oldfield afirmava que al començament de la seva carrera el segon disc dels de Manresa havia estat una font d’inspiració pel seu treball.

A principis dels anys vuitanta del passat segle el percussionista Miquel Àngel Lizandra deixava Barcelona per establir-se a Harlem, als Països Baixos. Amb aquesta marxa, Barcelona perdia un dels seus percussionistes de referència. Lizandra havia estat un mestre per tota una generació de músics que havien vist en ell una manera de tocar pionera a casa nostra i que l’equiparaven amb els grans percussionistes de fora de les nostres fronteres.

El passat 10 de gener ens deixava Jordi Sabatés. Al llarg de la seva dilatada i extensa carrera, l’autor de “Stonehenge” havia compaginat la seva faceta de compositor i pianista amb els arranjaments per als principals contautors de casa nostra. Sabatés havia ajudat a fer créixer a artistes com Ovidi Montllor, Pau Riba, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Jordi Farràs i un llarg etzètera.