Jornada d’anàlisi, memòria i recuperació del I Festival de Música Progressiva de Granollers

Oriol Serra va donar la benvinguda als assistents. Per començar, es van projectar dues pel·lícules. La primera d’elles estava protagonitzada pel periodista Karles Torra i el músic Emili Baleriola en la que 41 anys després arribaven a l’escenari on es va fer el Festival i viatjaven a aquell instant. La segona cinta contenia les imatges en súper 8 que Jordi Batiste havia gravat de manera domèstica durant el seu pas pel Festival. Aquestes, tenien un doble valor, primerament l’històric i després pel fet de ser les úniques imatges en moviment que de moment s’han trobat sobre el Festival.

La segona part de la jornada va constar d’una conversa, taula rodona o com es vulgui dir sobre el que va ser el Festival i per extensió, tot el que va passar a Granollers durant aquells anys, durant els quals la capital vallesana es va erigir com a centre cultural del rock i la psicodèlia. Entre els participants hi havia en Karles Torra que va narrar el que va passar aquells anys, Emili Baleriola que en aquell moment estava a Màquina! i va tocar al Festival, Jordi Batiste que va anar al festival com a públic, Miguel Ángel Núñez que va tocar al Festival amb Tapiman i Manel Joseph, home que estava sempre a totes les salses i que va assistir al Festival de públic ja que aleshores, al igual que Batiste estava fent el servei militar. És impossible resumir tot el que es va dir, no obstant si que hi ha alguns punts que val la pena destacar, o si més no, mencionar.

Detall d'un dels expositors que es va posar amb material relacionat (Fotografia d'Oriol S.)

Karles Torra va fer una exposició brillant, molt ben documentada amb la que va aportar dades i anècdotes que fins a dia d’avui no es coneixien. En primer lloc va destacar la feina duta a terme pel CIT, autèntic motor del que va passar durant aquells anys, destacant-ne el reporter JIM com a cap visible, a banda de Santi Guix o Joan Lacueva. Guix, l’any anterior havia estat a l’illa de Wight, font d'inspiració per muntar el Festival de Granollers. A part del Festival de Granollers, Torra va destacar diferents esdeveniments que van posar Granollers com a punt neuràlgic del rock i la cultura underground d’aquells anys. Entre aquests: L’estrena mundial de Dioptria de Pau Riba al desaparegut Dingo després de la negativa del Palau de la Música de Barcelona i la resposta en forma de botifarra; la I Mostra Internacional d’Art-Homenatge a Joan Miró; les matinals de rock progressiu a la Bodega Bohemia; el concert de Soft Machine i Canarios; el doble concert de King Crimson i com a colofó final, el Happening col·lectiu celebrat a la plaça de la Porxada amb Salvador Dalí de mestre de cerimònia.
Sobre el Festival, Torra destacava la participació i ajuda estratègica pels contactes internacionals que va aportar Oriol Regàs i la valentia de l’aleshores alcalde de la ciutat Francesc Llobet. El Festival es va fer sense permís governatiu i Llobet en va assumir la responsabilitat. Aquest detall va cridar molt l’atenció entre els assistents, donat el component de compromís i de risc d’un acte tant alternatiu en plena dictadura de Franco. En l’apartat Family, Torra va explicar diverses anècdotes curioses. En un principi es va pensar en un grup que aleshores començava a funcionar i que eren els Pink Floyd, però es va descartar pel seu elevat preu, un milió de pessetes. També es va pensar amb Donovan, però també tenia un preu prohibitiu. Pretty things no podien per temes d'agenda. Va ser Santi Guix, que havia vist triomfar a Family a Wight, que els va proposar. A més valien cent mil pessetes, un preu assumible. El problema va venir quan es va contactar amb els Family. Era molt difícil reunir-los perquè aleshores estaven de vacances cada un pel seu cantó. Malgrat tot es van fer els tràmits i es van enviar els diners, uns diners que es van perdre pel camí i no van arribar a mans dels Family. Es van haver de tornar a enviar. A tot aquest curiós relat, l’avió dels Family es va retrassar i van arribar molt més tard del que s’esperava. És per això que van tocar dos o tres hores després i davant l’espera impacient del públic, un cop el festival ja havia acabat. L’emisari i home d’enllaç amb Family va acabar tancat al “cuartelillo” de la Guardia Civil. Eren altres temps, per exemple l’hospital de Granollers no va acceptar cap persona intoxicada i van haver de ser traslladats a hospitals de Barcelona. Com que el Festival va coincidir amb la fira de Granollers a les 2 de la matinada, durant l’actuació de Màquina! hi va haver un moment molt curiós quan va aparèixer l’aleshores President de la Diputació Joan Antoni Samaranch i una comitiva d’homes de frac a passejar-se pel recinte de Palou. Pel que fa als números, 4500 persones segons el Diari de Barcelona, el primer gran Festival a l’aire lliure realitzat a Espanya i com destacava Torra partint de grans cronistes d’aquella etapa com Claudi Muntanyà i Pau Malvido, el primer gran “trip” col·lectiu i viatge psicodèlic realitzat a les nostres terres, que d’alguna manera canviaria l’escena musical d’aquella Espanya gris. Posteriorment vindrien: Burgos, Canet, Sallent...
Emili Baleriola a banda d’explicar algunes dades interessants i curioses sobre tota aquella etapa va destacar que el Festival va marcar un punt d’inflexió. Comentava, amb l’aprovament de Batiste, Núñez i Joseph, que aleshores no era com ara i que el simple fet de dur el cabell llarg i fer de músic ja era un greu problema. La gent t’insultava pel carrer, moltes dones quan passaven pel teu costat feien el senyal de la creu i més d’una i dues vegades els obrers de la construcció a dalt de les bastides els increpaven i tiraven pedres. A tot això, la lluita amb la família. El Festival va ser una injecció de moral i de seguretat personal amb tot allò que volien fer i tirar endevant. Fins a la consecució del mateix un estava convençut del que feia però tenia la sensació que l’acompanyaven quatre gats i que sempre eren una minoria que els seguia i que vestia i pensava com ells. El Festival va demostrar que no eren quatre gats, sinó que per primera vegada es va veure que milers de persones compartien aquella manera de fer i sentir. Baleriola assegurava que el Festival, juntament amb la llavor plantada al Primer Festival de l’Iris va ser un revulsiu importantíssim en aquest aspecte i inici per tot el que seguiria fins a dia d’avui. Jordi Batiste va fer especial enfasi en el fet de que a casa nostra es pogués veure actuar un grup com Family. Per ell, va ser la primera vegada que va veure una formació d’aquestes característiques. Aleshores aquest tipus de grups no es veien per casa nostra, tret de contades i puntuals ocasions a llocs com les illes Balears. Però tothom sap, que les illes Balears eren un altre món. “Veure arribar un grup com Family, amb el seu propi equip de so i una posada en escena i una força dalt de l’escenari impactant va canviar la nostra manera de veure la música en viu” afirmava Batiste.
Miguel Ángel Núñez era un testimoni d’excepció d’aquella jornada. Com hem dit, però val la pena insistir, va tocar al Festival amb Tapiman però a la vegada l’any anterior havia estat a l’illa de Wight. És a dir, veient a Hendrix, The Doors... I pel tema que ens ocupa, va veure Family a Wight i una any després coincidiria compartint cartell a Granollers. Sensacions molt diferents. Núñez va posar sobre la taula un aspecte en el que tots els seus companys van coincidir, la falta d’infrastructura d’aleshores, on es feia tot amb molta força, ganes i convenciment però en el moment de tocar en directe no hi havia cap seguretat ni infrastructura. “Es tocava pràcticament a pèl, sense monitors, moltes vegades t’enrampaves perquè mai hi havia presa de terra... La tecnologia a casa nostra era molt minsa”. Núñez recordava l’anècdota de quan en Toti Soler va arribar de Londres amb un pedal per la guitarra elèctrica i tothom flipava. I entre riures provocats per la perspectiva del temps, els problemes amb la policia, el fet d’anar a fer un concert i que t’apareguessin a la sala, t’esperessin per fer un registre i t’agafessin les dades... Manel Joseph, l’home que sempre està i estava a totes les salses i un dels artistes més polifacètics i històrics de casa nostra va coincidir amb els seus companys aportant dades i anècdotes a tot el que s’anava dient, a banda de ser un testimoni de luxe del viatge lisèrgic que van realitzar centenars de persones durant el Festival.

D'esquerra a dreta: Àlex Gómez-Font, Karles Torra, Emili Baleriola, Jordi Batiste, Miguel Ángel Núñez i Manel Joseph (Fotografia d'Oriol S.)

Pel que fa a les actuacions musicals de la jornada, es van dividir en dos parts. En primer lloc va actuar l’Emili Baleriola en format quartet. Entre la seva banda d’acompanyament, una novetat destacada, el teclista Jordi Soley que debutava per primer cop amb la banda de Baleriola i que va saber envolcallar i captar a la perfecció l’essència i la música de Baleriola. Pels que no el teniu controlat, Soley és un dels històrics de l’escena musical del país: Teclista de la primera Companyia Elèctrica Dharma i productor i músic de projectes interessantíssims com el que porta a terme Víctor Bocanegra. No cal dir, que Baleriola creix a dalt de l’escenari i està en un estat de gràcia únic. Té la mesura justa, no es perd en virtuosismes, porta un so que el fan original i diferent i desgrana un jazz-rock que arriba a tota classe de públics sense complexos. Com comentàvem amb Karles Torra, és una evidència que quan el veus t’adones que et trobes davant d’un dels gegants de la guitarra elèctrica del jazz-rock estatal. Personalitat, convenciment, humilitat i un treball acurat que donen com a resultat un guitarrista en perill d’extinció en una escena en la que la major part s’ha perdut en diàlegs inacavables amb ells mateixos, virtuosismes i un jazz incomprensible allunyat del gran públic i que mira per veure qui la té més grossa.
No cal dir, que a banda de fer el seu repertori, Emili Baleriola ens va concedir moments molt dolços de la seva etapa a Màquina!. Per una banda l’excel·lent versió que va fer del mític tema “I Believe” de Josep Maria París. Una versió que va passar pe seu sedaç però que en tot moment va conservar el to i l’essència del mestre París. L’altre cirereta va ser “All right under the rain”, una altra peça de la segona Màquina! escrita pel mateix Baleriola i en la que el van acompanyar a l’escenari un altre històric de la guitarra, Miguel Ángel Núñez i que va cantar Jordi Batiste. Un Jordi Batiste que ja la va gravar pel mític Màquina! En directo de l’any 1972. Em crida molt l’atenció veure a Jordi Batiste cantant aquest tema, és curiós observar com es transforma i agafa una força i una dimensió que sorprèn a tots els assistents. 

Emili Baleriola Jazz-Rock Quartet durant l'actuació (Fotografia d'Oriol S.)

La darrera part de les actuacions musicals va està protagonitzada per Jordi Batiste, que presentava el seu darrer projecte, Nova. Un grapat de bones cançons recolzades en el rock més cru i fresc en format trio. Sembla que Batiste torna al llenguatge que va desenvolupar amb Màquina! i Ia & Batiste però amb una construcció més contundent i directa. Tinc la sensació que Batiste està en un bon moment, desacomplexat i amb potencia. Com era d’esperar, ell també ens va obsequiar amb una mirada a part de la seva extensa i basta carrera mirant cap a Ia & Batiste, amb una tendra versió del “Sifon” o el record d’Els Tres Tambors. En directe, la fórmula de trio amb l’excel·lent Jesús Molina a la guitarra i Marcel Batiste a la bateria funciona a la perfecció, tot amb el suport en alguns temes d’Adela Batiste a les veus.

Jordi Batiste i Nova durant l'actuació (Fotografia d'Oriol S.)

Per acabar la jornada, tots els músics participants van pujar a l’escenari per interpretar el mític "Why?".