En Toti Soler va ser el que em va parlar per primera vegada de la Sílvia Pérez Cruz. Aleshores la Sílvia encara no gaudia del prestigi i la fama a la que ha arribat. En Toti m’explicava que tenia un amic que es deia Càstor, amb qui compartia l’art de la cançó i el menjar a les barraques. Em comentava que un dia quan va conèixer la filla d’en Càstor i aquesta es va posar a cantar hi va veure alguna cosa especial. Segons en Toti, aquella noia tenia una veu que ho contenia tot: alegria, tristesa, tendresa, harmonia, respecte... Deia que estava tocada pels àngels.
Sense donar-li més importància em vaig oblidar de la filla d’en Càstor, fins que com passa amb tot, el dia que coneixes alguna cosa nova, després te la trobes arreu. Una amiga em va dir que hi havia un conjunt de noies que basaven el seu repertori en el flamenc. Aquelles noies eren Las Migas i entre elles hi havia la filla d’en Càstor. Després també la trobaria involucrada en l’excel·lent projecte d’Eliseo Parra i Coetus  amb l’orquestra de percussió ibèrica. Un brillant conjunt del que en vaig poder veure un concert a l’Auditori. D’aquest projecte també en va sorgir un bon documental. A partir d’aleshores ja vaig començar a veure amb regularitat a la filla d’en Castor a la televisió, la ràdio, col·laboracions, concerts... Era evident que públic i crítica s’havien posat d’acord en que hi havia una veu i una manera d’interpretar d’aquelles que només apareixen molt de tant en tant. Poden passar anys i dècades fins que no sorgeix una veu i un talent que ens pugui arribar com ho fa la filla d’en Càstor.
Mentrestant, en una d’aquelles trobades que amb regularitat faig amb el Toti al cel de Palau-Sator, i dic el cel, perquè cada vegada que hi vaig, si existeix el cel o el paradís, deu ser semblant a aquelles hores que hi passo: conversa, música, gastronomia, passeig, tranquil·litat, el cantar dels ocells, els llargs silencis... Doncs al cel de Palau-Sator vaig començar a fer-me pesat insistint al Toti que per què no feia un disc amb la filla d’en Càstor, que formarien una parella sublim, tocada pel “duende” que diuen els flamencs. I ell em deia que les coses han de sorgir i que si han de passar passen, que han de ser naturals i que potser algun dia, que mentrestant ja feien algun recital de tant en tant, un o dos cops l’any. Jo tornava a insistir que havien de fer un disc i llavors davant la mirada seriosa del Toti ja veia que havia de deixar està el tema. Quan m’acomiadava d’aquell cel per tornar a la realitat tornava a repetir-me amb allò de gravar un disc amb la filla d’en Càstor. Llavors reia i en silenci ens despedíem amb una forta abraçada.
En una altra d’aquelles visites al cel de Palau-Sator, un dia en Toti em va mostrar el que seria el seu disc Raó de Viure (Satelite K, 2011). Un treball d’aquells que aprofito per dir que s’ha de tenir, en el que es rememora la “sardana flamenca” amb una visió molt més madura. També hi apareix l’Ovidi cantat pel mateix Toti i la col·laboració de cinc grans dones que hi posen l'ànima. A Raó de viure la filla d’en Càstor hi canta “El corazón es agua”, un poema de Miguel Hernández musicat pel mateix Toti, una meravella.
I la vida continuava amb els comptats concerts esporàdics, petites col·laboracions i poca cosa més. Mentrestant la filla d’en Càstor debutava en solitari amb 11 de novembre (Universal, 2012), compartia disc amb Javier Colina, En la imaginación (Contrabaix/Nuba Records, 2011), o Granada (Universal, 2014) amb Raül Fernández, entre altres. Tanmateix, el disc de la filla d’en Càstor i en Toti no arribava. Això al meu parer no era un producció difícil, més aviat que s’assentessin plegats amb una idea clara, engegar la gravadora i a veure quina màgia en brollava. Un treball només amb la veu de la Sílvia i el suport de la guitarra catalana del Toti.
A finals de l’any 2014 la Carmeta em va regalar un estoig, tot ell d’un blanc trencat amb el logotip de Mediapro amb el títol Edició Especial 2014. Contenia els documental El somni dels germans Roca i La tragèdia electrònica que com el propi nom indica imagino que deu anar sobre la gestió dels residus electrònics que generem. Però allò no era el més important per a mi. Aquell estoig també contenia un dvd amb el títol Celebrem 20 anys de Mediapro amb Sílvia Pérez Cruz i Toti Soler. Arribo a casa, el poso i dalt de l’escenari somiat del Palau de la Música Catalana hi veig i hi escolto tot allò que havia fabulat: La veu nua de la filla d’en Càstor amb el suport de la guitarra catalana d’en Toti. La manera més senzilla i atrevida perquè no hi ha trucs ni grans bandes darrera, d’arribar a l’ànima. Amb un repertori on hi desfila el fado, la copla, el bolero, la cançó, o per dir-ho d’una altra manera: Quintero-León-Quiroga, Sagarra, Vergés, Agustín Lara, Amália Rodrigues, Carlos Gonçalves, Atahualpa Yupanqui, Consuelo Velázquez, Félix Luna, Ariel Ramírez, Joan Manuel Serrat, Salvador Espriu, Raimon...
S’ha d’admetre que Mediapro ho va clavar volent celebrar els seus 20 anys amb aquest concert. Un concert que té tots els elements, on es compleix allò de que la música és un llenguatge universal i imprescindible.
Ara només espero que aquest treball s’editi com es mereix, en solitari, en una bona carpeta amb tots els seus crèdits, notes, audios... Que tots puguem adquirir aquest  tresor musical. I que la filla d’en Càstor i en Toti apareguin més en directe, que gravin més i que volin junts.