Amb els anys que fa que conec a l’Emili mai l’havia vist tant en forma. És evident que amb  Jazz-Rock Trio ha trobat l’equilibri ideal. Dosis de jazz, rock, psicodèlia, latin, salsa, autenticitat i una forta càrrega d’improvisació. Ara bé, si el disc respira equilibri i un so elèctric personalíssim, el directe és un complement indispensable al treball d’estudi. Resulta interessant i una experiència molt recomanable.
L’inici de la roda de presentacions de Jazz-Rock Trio va començar a escalfar motors fa cosa d’un mes amb un seguit d’actuacions a al Hot Club d’Igualada i la Bombeta de Mollet, entre d’altres. Ara bé, el punt de partida i la prova de foc va iniciar-se el passat dia 16 de novembre a la mítica sala Clamores de Madrid. L’Emili havia arribat el dia anterior per diversos compromisos de promoció de ràdio, premsa i televisió. Per altra banda, la resta del trio i un servidor vam sortir en cotxe el mateix dia a hores intempestives del matí en un viatge que malgrat la monotonia del paissatge i la rutina de la carretera va transcórrer força distès entre conversa i les parades de rigor. Un cop arribats, i cobertes les respectives necessitats d’higiene, descans i dutxes ens vam dirigir a la sala per tal de fer les proves de so i deixar-ho tot a punt. Va ser fàcil i ràpid, gràcies a la col·laboració d’un tècnic molt professional i amable. Mentre, l’amic Flaco, company d’aventures de l’Emili mirava atentament.
La sala Clamores resulta molt acollidora, distribuida en dues naus grans en forma de cava i una darrera més petita que fa les funcions de reservat. La manera de gaudir del concert et fa sentir com a casa ja que estàs al voltant d’una taula i pots escollir entre una cadira o uns bancs força comfortables. L’escenari té les mides justes perquè una banda pugui tocar sense problemes però amb un espai limitat a no fer gaires moviments. Les llums de neó de la paret de l’escenari on llegim Clamores Jazz tenen cert aspecte decadent, entre cafè cantant, bar de mala vida passat de moda però que li donen un encant especial i cert romanticisme.
Un cop arribat el moment de l’actuació, als voltants de les 10 de la nit, el grup de l’Emili va desplegar el seu directe de manera brillant, segura, precisa i amb certa dosis d’espectacularitat assequible i gens presumptuosa. De tots els temes que van tocar, els que conformen el disc, em quedo amb la gran improvització que van fer amb el sempre eclèctic “Zeleste” on va brillar de manera especial el baixista Vicenç Mas, que de fet va està especialment bé durant tot el concert. El desplegament del pedal del baix a la improvisació de "Zeleste" i la manera com responia les preguntes de la guitarra d’Emili Baleriola eran impactants. Per la seva banda Iniesta a les baquetes va fer un concert correcte i professional, encara que no va ser de les vegades que l’he vist millor. Després del bis obligat per part del públic tot va acabar amb una forta ovació. Els assistents van disfrutar i s’esperaren a que Baleriola sortís per saludar-lo i xerrar amb ell. El responsable de sala va dir que li havia agradat molt i que seria interessant tornar a programar Jazz-Rock Trio de cara a la primavera. Una bona notícia!