S’acaba aquest 2015 i durant tot aquest any hi ha hagut diverses referències, homenatges i records per commemorar el 20 aniversari de la marxa d’Ovidi Montllor. S’ha vist una mica de tot i se n’ha parlat bastant, encara que segurament no el suficient. No obstant, potser perquè és un tema més minoritari o que no crida l’atenció dels grans focus, no s’ha destacat l’Ovidi com a font d’inspiració i peça clau en una nova manera de fer música a casa nostra, la que va encetar l’Orquestra Mirasol i que va donar lloc al sorgiment de la música sorgida sota el paraigües del Zeleste de Víctor Jou. Hi ha un disc clau que marca un abans i un després en tot aquest assumpte, Crònica d’un temps, editat pel segell Discophon l’any 1973.
Sense haver de ser un gran erudit musical ni tenir uns grans coneixements, fent una primera escolta al disc ens adonem que estem davant d’un treball sense precedents. Començant pel propi Ovidi i l’ofici de cantautor, Montllor trenca tots els estereotips de cantautor clàssic, però aquest trencament no es basa en deixar de banda la importància de les lletres o la força de la veu, sinó en el tractament musical. Excepte en algun cas, la majoria de cantautors de casa nostra que es van donar a conèixer emmirallats en la cançó francesa, van destacar per un acompanyament musical pobre i minso, bàsicament salvat per les cordes d’una guitarra que en molts casos també anava coixa. Quan aquests cantautors van començar a tenir èxit van variar l’embolcall i es van acompanyar de músics que feien que allò sonés més bé. A l’hora d’entrar als estudis de gravació, la majoria d’aquests cantautors també aprofitaven per vestir amb un bon “trajo” molts dels seus temes, partint d’orquestracions clàssiques en tota regla. En el cas de l’Ovidi, tot això es trenca, canvia i d’alguna manera gràcies a ell s’originen noves sinergies i projectes. D’aquest Ovidi, es del que se’n parla poc, però no per això és menys important.
Tornem a Crònica d’un temps, veurem que el tractament musical es molt trencador. S’hi entreveu de manera molt clara el jazz-rock, la psicodèlia o la música contemporània per enumerar els estils més presents. D’altra banda, la música està a la mateixa alçada que el cantautor, no al darrera, en un segon pla, com acostuma a passar, sinó de costat, de tu a tu amb el cantant. Això per mi diu molt de l’Ovidi. He escoltat molt pocs cantautors per no dir ni un que hagin acceptat aquesta presència de tu a tu amb la música i els músics. A Crònica d’un temps, la música i la veu són una única cosa, res no està per damunt de res, ni una cosa embolcalla o aguanta l’altre, tot està en equilibri.
Un punt i apart també el mereix la portada del disc, molt diferent a les portades de discs dels nostres cantautors. S’acosta més a una estètica rock amb aquell Ovidi cap baix, en blanc i negre, fosc. Hi trobo un cert paral·lelisme amb la portada que anys després faria Mario Pacheco pel disc La leyenda del tiempo, un altre disc trencador i premonitori. No sé, deuen ser coses meves.

 
Si mirem els crèdits veurem qui hi ha darrera de la instrumentació. Les dues persones clau són Xavier Batllés i Víctor Ammann, amb el suport de Juan Soriano.
Crònica d’un temps s’obre amb una cançó que porta per títol “El vi”. El text és de Vicent Andrés Estellés i la música és obra de Xavier Batllés. El tractament musical d’aquest tema és del tot inaudit i nou en la cançó catalana. Primer el fet que l’Ovidi no en sigui l’autor, en segon lloc la manera de tractar la música, i per últim i per no allargar-nos la trobada entre la instrumentació clàssica, la guitarra amb wah-wah de Toti Soler, el binomi Ammann-Batllés, els solos amb flautí i clarinet baix, o el cor format per soprano, contralt, tenor i baix.

No he preguntat mai a Xavier Batllés com va ser possible que Ovidi Montllor els deixés fer una instrumentació tan atrevida i que s’apartava dels cànons. No ho he fet i segurament tampoc aniré ara a preguntar-li. Segurament el més important és el que va significar tot allò.
De l’Ovidi tothom coneix el seu compromís polític i social que a diferència de molts no només era una simple posició i façana o que després a casa giraven i vivien i feien d’una altra forma. En el reforç d’aquesta personalitat també em va cridar l’atenció el que en Xavier Batllés em va explicar i que fa de l’Ovidi un home únic. La majoria de vegades que feien concerts i l’Ovidi havia de pagar als músics repartia els diners a parts iguals. Batllés em deia que al llarg de la seva carrera mai més s’havia trobat amb un artista que fes el mateix.
I què en va sorgir de l’experiència de Xavier Batllés i Víctor Ammann al costat de l’Ovidi?
Durant l’any que van estar amb l’Ovidi amb la dinàmica de concerts i gires els va servir per donar forma i inspirar el concepte del que seria l’Orquestra Mirasol. Fins i tot el que va ser per dir-ne d’alguna manera, la comuna de Mirasol en quan al lloc on es van establir a viure molts dels músics del que després seria la música laietana. Tot allò es va originar gràcies a la dinàmica endegada per l’Ovidi. De fet, en Xavier, explica que durant una de les estades a Madrid amb l’Ovidi van entrar en contacte amb la Julia León i tot l’ambient de les Madres del Cordero, que els van dur a casa seva. Vivien tots junts en una casa de l’extraradi de Madrid, al mig de la natura i aquest fet els va deixar al·lucinats. Van decidir traslladar aquesta experiència a Barcelona i van buscar una casa a l’extraradi, concretament a Mirasol. Després s’hi sumarien un bon nombre de músics com Manel Joseph o Eduard Altaba que també anirien a parar a cases de Mirasol.
En l’aspecte musical, després del treball amb l’Ovidi, Ammann i Batllés van fundar l’Orquestra Mirasol, recolzats per tres artistes veterans: el percussionista cubà Pedrito Díaz, el saxofonista Ricard Roda i el bateria Miquel Àngel Lizandra. Aquests cinc artistes, donarien forma al treball Salsa Catalana, sense cap mena de dubte una obra mestra de la música de casa nostra, que a banda d’això, va significar un abans i un després en tota una nova manera de fer música, essent el punt de partida del segell discogràfic Zeleste-Edigsa i tota una generació de músics i artistes excel·lents.
Gràcies Ovidi!

D'esquerra a dreta: Víctor Ammann, Juan Soriano, Ovidi Montllor i Xavier Batllés al desaparegut teatre La Capsa. (Fotografia de l'arxiu de Xavier Batllés)