El passat dia 28 de desembre de 2018 em van alertar que Víctor Bocanegra es faria visible en un espectacle especial al Casino de Granollers. No era cap inocentada, era una proposta real, que es publicitava com a Pessebre de swing. Pel titular vaig deduir que es tractava de fer cançons nadalenques a ritme de swing. Fou molt més que això, grans estàndards del jazz interpretats en la nostra llengua i entremig cançons nadalenques de les de sempre a ritme de swing.

Vaig sortir força content de la vetllada i entre això, l’autocrònica que em va enviar el mateix Víctor Bocanegra i el repòs de les idees que donen la distància n’he fet alguns apunts.

Fou una proposta fresca, engrescadora i divertida. Feta com se solen fer aquestes propostes jazzístiques, amb una prèvia, un assaig, prova de so i endavant. L’artífex del projecte fou Joan Sanmartí que també estava al capdavant del quintet del JazzGranollers. Al guitarrista i director musical el secundaven una bona base rítmica formada per Joan Vidal a la bateria i Dick Them al contrabaix. El responsable del piano era  Martí Ventura. La tràgica casualitat va fer coincidir aquella vetllada amb el decés de Moncho, el gitano del bolero. Martí Ventura l’havia acompanyat durant alguns anys i és per això que a mig Pessebre de Swing va decidir rendir-li un sentit homenatge interpretant “Contigo aprendí”.

Abans d’abraçar el repertori que van interpretar deixeu-me dir que adaptar clàssics de l’anglès a la nostra llengua no és cosa fàcil. Més que res perquè necessita de molt rigor i convenciment i perquè avui dia resulta tota una revolta interpretar-ho en català davant l’onada globalitzador amb que l’anglès sembla arrasar-ho tot. Cal destacar aquest fet davant la gran feina que significa fer la traducció i l’adaptació amb la llengua de casa quan el més senzill és fer-ho en anglès. Val a dir, que per assolir aquesta empresa, Víctor Bocanegra va comptar amb un soci de primera, el poeta i traductor Víctor Obiols.

La posada en escena de Víctor Bocanegra era elegant i sobria. Era la primera vegada que el veia tan engalanat. A la seva autocrònica m’explicava que es va posar l’esmòquing del seu pare ja que s’esqueia a la perfecció per donar vida a unes cançons d’aquella època (i d’aquelles contrades). També afegia una dada curiosa, aquell esmòquing l’havia comprat el seu pare a Nova York a la dècada dels anys cinquanta. Amb aquesta dada podem imaginar amb el fet que l’esmòquing podia haver estat adquirit a la mateixa botiga on comprava el Rat Pack.

El repertori es va iniciar amb “Nadal blanc” (“White Christmas”) que combinava a la perfecció el motiu de la vetllada: jazz i nadala. L’autor d’aquesta cèlebre cançó era un dels grans compositors de Broadway, Irving Berlin. Bocanegra m’explicava a la seva autocrònica  que ja l’havia cantat una vegada formant part del cor de cantaires del Motet Cor, dirigit per Lucky Guri, l’any 1983 a la parròquia de la Bonanova de Barcelona. A “Nadal blanc” la seguiria “No pas per mi” (“But not for me”), cançó del musical Girl Crazy de l’any 1930 que més tard es va convertir en la pel·lícula que donaria a conèixer Ginger Rogers. Aquesta dada no la sabia, jo coneixia el “But not for me” en alguna de les versions que en el seu dia van fer gegants com Miles Davis, Chet Baker o Ella Fitzgerald. Amb “No pas per mi”, em vaig adonar que allò no era una broma i que estava davant d’un recital d’alçada i únic. Bocanegra posava el llistó alt i amb un estil molt personal basat en uns greus negroides i un xiuxiueig tímid que em feia entrar de ple en tot aquell repertori. Perquè continuà amb Gershwin amb “Algú que estigui per mi” (Someone to Watch over me) del musical Oh Kay, dels anys vint, però que es va conèixer mundialment a través de la pel·lícula Rhapsody in Blue de l’any 1945. Una cançó que ha cantat Frank Sinatra, però també Amy Winehouse i ara, en la nostra llengua, l’escoltava al Casino de Granollers en la veu de Víctor Bocanegra. El llistó seguia alt, ara amb una altra cançó que també ha versionat tothom (Rod Stewart, Count Basie, Frank Sinatra, Judy Garland, Dave Brubeck...), “Allò que sentim” (That old feeling), un tema de l’any 1937 escrit per Sammy Fain amb lletra de Lew Brown. Mentre Bocanegra descansava els músics desgranaven una versió instrumental delicada i subtil d’“El Noi de la mare”. Mentrestant recordava que l’any 1966 l’editorial Edigsa impulsava la col·lecció Catalunya Jazz amb la que s’estrenava amb el Hammond de Lou Bennett versionant “El Noi de la mare” en un intent per acostar melodies populars a un públic modern.

El repertori americà havia transcorregut pels anys vint i trenta quan de sobte va saltar a la dècada dels anys cinquanta, amb tot un hit, “Si ets jove d’esperit” (Young at heart), un tema que en els seus orígens fou una peça instrumental anomenada “Moonbeams” de Johnny Richards a la que posteriorment Carolyn Leight posaria lletra. “Young at heart” l’ha versionat Sinatra, que la va fer famosa, però també Bob Dylan o Tom Waits.

A l’autocrítica que m’havia enviat Víctor Bocanegra hi havia una dada curiosa que jo no coneixia. La cançó amb la que va continuar, “Sols t’hi veuré a tu” (I’ll be seeing you) amb música de Sammy Fain i lletra d’Irving Kahal, una peça de l’any 1938 per a un musical de Broadway, el musicòleg Derick Cooke havia observat que el motiu melòdic dels quatre primers versos recordava el tema del darrer moviment de la 3a simfonia de Mahler.

El repertori cantat continuaria amb “Anit se’t veu com mai” (The way you look tonight), un altre tema que havia fet famós l’any 1964 Frank Sinatra però que venia de molt abans, de la pel·lícula Swing time (1936), amb la veu de Fred Astaire. Apuntar que hi ha una versió primerenca de Billie Holiday i Teddy Wilson. De sobte, el repertori tornava a casa, al nadal, amb un “El desembre congelat” a ritme de de hard-bop, en un diàleg que jugava entre la sorpresa i el despiste entre el cantant i el grup. Jo però, cada vegada que escolto “El desembre congelat” me’n recordo de Bola de Nieve. Aquest enorme intèrpret de piano cubà n’aprofitava la tornada per improvisar damunt d’alguna de les seves peces. En algun lloc havia llegit que a Bola de Nieve li havia quedat gravada perquè la seva àvia li cantava de petit. El concert continuà amb “Per mi vas ser tu” (It had to be you), cançó popular d’Isham Jones amb lletra de Gus Kahn, que Víctor Bocanegra ja havia interpretat quatre anys abans en el mateix escenari amb el JazzGranollers Ensemble amb motiu del Pom de petits hits.

La recta final ens va fer tornar a casa, amb una cançó tradicional catalana, “La filla del marxant”, que havia popularitzat Gaietà Renom que segurament devia estar mirant-s’ho amb curiositat des d’alguna banda. El repertori tornà a Amèrica amb “Tot el que jo et puc donar és amor” (I can’t give you anything but love) per rematar amb una altra nadala clàssica catalana, “Fum, fum, fum”, molt contundent i alegre, en la que quan Bocanegra entonava el "Fum, fum, fum", els greus ressonaven per tota la sala.

La vetllada va acabar amb una versió instrumental d'“El Tamborilero”, amb un fraseig de guitarra elèctrica molt elaborat i que en donava una nova visió i te la feia escoltar amb unes altres orelles, oblidant-ne l’horterada que per desgràcia ens ha arribat per culpa d’un cantant que prefereixo ni mencionar.

Va ser una nit amena, amb bon ambient i bona música. Una nit única per un dia innocent.