Quan escolto a Manel Joseph tinc la sensació d’està davant d’un dels darrers membres d’una generació de cantants en clar perill d’extinció. Joseph és el darrer valedor d’una tradició de cantants irrepetibles que beu de la font del mestissatge, molt abans que aquesta maleïda paraula es posés de moda. Joseph ha estat present en els darrers cinquanta anys d'història de la nostra música i s’ha anat adaptant i enriquint amb el pas del temps. Avui, quan tot està tant compartimentat i regulat, Joseph segueix resisistint amb un estil propi i únic que la cegesa dels grans mitjans sembla no veure, ni reconèixer. Durant la seva infantesa participà del foc de camp, als anys seixanta, ja en plena adolescència i efervescència de la Nova Cançó i el Grup de Folk, amb els germans Clua formà el grup Dos + Un que entrecreuava la tradició catalana amb el folk y el pop nordamericà. Amb l’entrada estrepitosa del rock progressiu s’adaptà als nous temps i continuà un camí que el duria a ser una peça clau en la història musical de la Barcelona dels anys setanta. Allà començà la part de la seva carrera més coneguda com a líder de l’Orquestra Plateria. Amb la Plateria s’adaptà al llenguatge de la salsa, el bolero, el cha-cha-cha, el mambo... Eren anys en els que Joseph participava de molts projectes, des de músic d’acompanyament de Jaume Sisa, soci de Marià Albero a la Rondalla de la Costa com posant percussions a treballs d’estudi de Barcelona Traction o Toti Soler. Un altre dels assoliments més interessant d’aquests anys i que moltes vegades el gran públlic no coneix és que Manel Joseph va ser un dels artífex de la transformació de Gato Pérez, de quan aquest va deixar el rock per transformar-se en el renovador d’una nova manera de fer rumba, una rumba elèctrica i carregada de poesia. Joseph va esdevenir la crossa en la que es va recolzar Gato Pérez i el va acompanyar durant les primeres passes. Fins i tot en el disc de debut de Gato Pérez comparteix autoria en algunes de les cançons.
Els vuitanta van començar amb èxit per Manel Joseph, l’Orquestra Plateria treballava arreu i van firmar èxits com la tremenda versió de “Pedro Navaja”. La darrera etapa dels vuitanta i la dècada dels noranta van ser anys difícils en els que Joseph continua caminant i enriquint la seva llegenda. Una qüestió que encara no havia tractat és la forma de cantar de Manel Joseph, a mi m’encanta, per començar mai desafina i té un timbre molt neutre amb un punt de foscor que donen un resultat agradable i càlid. Ara, després d’anys s’ha decidit a editar un grapat de cançons que tenia escrites durant tots aquests anys de carrera i que formen el disc Rimas baratas, un àlbum que ha estat tutelat pel gran mestre Xavier Batllés i en el que han participat músics i amics de vertigen com Víctor Ammann, Carles Benavent, Emili Baleriola, Jaume Sisa... El resultat és sorprenent, un disc inclassificable, ric, que s’escapa d’etiquetes i que agafa una mica d’aquí i una mica d’allà i que molts agraïm per la seva varietat i perquè és desacomplexat i únic. En ell trobem varietat d’estils, cançons amb llenguatge de rumba, d’altres que caminen pel bolero, pel blues... Lletres carregades d’ironia, de crítica social feta amb elegància, d’amor, de records d’infantesa, de vides i somnis.
El passat dissabte dia 17 de desembre de 2011 vaig poder assisitir a la presentació del disc al CAT de Gràcia on Joseph s’acompanyava de Gran Caiman, un grup fet a la seva mida on es podien veure algunes cares de la Plateria com en Pep Torrres o l’Àngel Blázquez. El recital va ser molt complet desgranant totes les perles de Rimas baratas i afegint alguna versió imprescindible de Gato Pérez. Vaig disfrutar d’allò més encara que me’n vaig anar amb certa tristesa, la d’està davant d’una de les darreres llegendes d’una forma de cantar totalment llibertària, i d’un dels darrers valedors d’una generació irrepetible i que desapareix davant de la ceguesa d’una Barcelona intoxicada per un mestissatge buit que sembla no respectar els seus mestres.