Sobre l'adéu de Rockdelux

  • Posted on: 9 May 2020
  • By: admin

Aquesta setmana m’he assabentat del tancament de Rockdelux. El número del mes de maig és el darrer de la històrica capçalera. Rockdelux podria agradar o no, podia tenir alguns defectes. Com sempre també tenia el seus detractors que deien que era un punt així o aixà. Però crítiques a banda era una revista que feia una bona feina i aplicava bons criteris a l’hora d’exposar les notícies, novetats... No cal ara fer una defensa de la revista, els que l’hem anat seguint i comprant ens sap molt de greu veure que ja mai més podrem gaudir-ne. És cert que aquests que plorarem la pèrdua serem pocs perquè si haguéssim sigut molts segurament Rockdelux encara estaria en plena forma i no hagués agonitzat de la manera que ho ha fet. És evident que el tancament de Rockdelux és culpa del consumidor que no li ha donat suport i l’ha deixat morir. Però el debat és molt més profund. Ja fa molt de temps que el seu director, en Santi Carrillo, es queixava amargament que la gratuïtat de la xarxa havia posat en molt mala posició publicacions com la seva i demanava que s’apliquessin criteris responsables. Per dir això, a en Carrillo li havien fotut pals per tot arreu: Que si la cultura ha de ser lliure, que els continguts culturals han de ser gratuïts, que si era un reaccionari...
La gratuïtat ha aboca a molts professionals a la indigència cultural, a la falta d’un treball més acurat, ben fet, menys instantani i efectista ni subjecte a directrius concretes. Està clar que la feina s’ha de pagar i Rockdelux ha estat víctima d’aquesta gratuïtat, una gratuïtat que ens aboca a la desfeta total del periodisme i l’escriptura sobre cultura, però també sobre d’altres àmbits.
A casa nostra aquest problema va arribar el dia que els grans mitjans de publicació, diaris bàsicament, van decidir obrir de manera lliure els seus continguts web sense pagament. De cop van aconseguir molts seguidors però a la vegada es van cavar la seva pròpia tomba ja que a l’oferir els continguts gratuïts van provocar que la gent s’hi acostumés i que després ningú volgués pagar. De retruc, la gratuïtat i la immediatesa provocà que els diaris i revistes de paper que amb el "boom" de la xarxa havien patit però que malgrat tot conservaven cert prestigi - compensat amb més anàlisi- van ser abandonats i gairebé extingits. I fins aquí hem arribat, on les revistes tanquen, els que continuen ho fan amb grans crèdits o sotmesos a una publicitat que condicional els continguts i tot perquè no s’ha aconseguit una massa d’usuaris disposada a pagar per continguts. Definitivament, l’adéu de Rockdelux certifica un panorama molt negre al periodisme cultural professional. Només afegir que sento molt aquesta pèrdua i tot i que és difícil espero que aquesta tendència canvi. Gràcies per tots aquests anys Rockdelux.