Durant els anys seixanta el fet de cantar en català es va convertir en una moda i per primera vegada va ser una normalitat a casa nostra. A través del sorgiment de la Nova Cançó i les discogràfiques Edigsa i Concèntric es van crear les condicions necessàries pel sorgiment de grups de pop i rock cantat en català. Alguns d’aquest grups foren Els 4 Z, Els Xerracs, Els 3 Tambors, Els 4 Gats, Dos +Un o Els Dracs, per citar-ne alguns d’una llarga i extensa llista. Però poc a poc, el que semblava un normalitat s’anà apagant i a finals de la dècada la majoria d’aquests grups no van tenir continuïtat i van anar desapareixent fins a ser una anècdota.
Entre 1969 i 1970 una nova corrent al voltant del que va ser tot l’esclat de grups de rock de la costa americana i Anglaterra provocaren una nova febre que prenia el seu màxim exponent al Festival de la Illa de Wight. Barcelona s’erigí com un dels seus grans altaveus on sorgiren formacions com Màquina!, Agua de Regaliz, Vértice, Tapiman i un llarg etcètera. La diferència de tots aquests nous grups amb els de l’etapa anterior és que cantaven les seves cançons en anglès. Enmig de tot aquest nou moviment de rock on el català quedava relegat de manera anecdòtica sorgia el grup Arrels que es convertirien en la primera banda en cantar en català a partir d’aquest nou rock més psicodèlic.
El grup Arrels prenia forma a finals de 1970 a partir del que havien estat els The Baby Kings, conjunt format pels germans Antoni i Manel Vives, originaris de les terres de l’Ebre però establerts al barri del Clot de Barcelona. A finals dels anys seixanta, The Baby Kings feien música de ball i els diumenges acompanyaven cantants consolidats a Radio Barcelona. 

Els productors Eduard Finestres i Antoni Closas, que es farien càrrec de les produccions d’Arrels i el seu mànager Jordi Rueda, animaren als germans Vives a deixar enrere els The Baby Kings i formar Arrels. El nucli d’Arrels van ser Antoni Vives (piano, teclats i veu), Manel Vives (guitarra i veu) i Pere Vidal (baix elèctric).  Per completar la formació s’hi va unir el bateria Agustí Sánchez, un vell conegut de l’escena de Barcelona amb força experiència que havia format part de grups com Crac o Dos+Un. Els productors Finestres i Closes per tal de donar una imatge més professional i pensant en la projecció del grup decidiren que els germans Antoni i Manel apareguessin als discos amb els cognoms canviats per tal de que no es veiés que eren germans. Arrels va fitxar per la discogràfica Edigsa i al llarg de l’any 1971 van treure tres senzills on convinaven cançons pròpies en la nova dinàmica de rock més elèctric i psicodèlic i versions al català de temes com “To love somebody” que adaptaren amb gran elegancia amb el títol de “Reviure”.

Durant l’any 1971 Arrels apareixien en titulars a la premsa com “El primer grupo que canta en catalán”. El mes de juny van guanyar el I Concurso Regional de Conjuntos Musicales, a Lleida, que organitzava el diari La Mañana i Ràdio Lleida. Paral·lelament apareixia el seu segon senzill  amb les cançons “Dona’m la mà” i “Cansament” i abans que acabavés l’any apareixia un tercer senzill amb les cançons “Dia” i “Boires”. Durant tot l’any 1972 Arrels va realitzar un gran nombre de concerts bàsicament a Catalunya, sobretot per la zona de Tarragona però també feren sortides històriques com una gira pel País Basc, Andorra i el sud de França, on fins i tot foren elogiats a les pàgines de L’indépendant. L’any 1973 apareixia el seu quart i darrer senzill,  on destacava “Rock Clot”, que mostrava un so molt més contundent i agressiu que es contrarestava amb una cançó molt més suau, “Tu (Deixa-ho córrer)”.

A l’estiu de 1973 van actuar a les Sis hores de Canet i a la tardor participarien com a músics de directe del muntatge teatral Un llarg i inacabat pelegrinatge, un espectacle teatral de Nicasi Camps i Antoni Roig per celebrar el 25 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Es va estrenar al Casino de l’Aliança del Poblenou per després passejar-se per diversos teatres.
Malgrat l’aparent bonança, Arrels tenia força problemes per subsistir amb la seva música i durant molt de temps ho va fer perquè completaven les seves actuacions en directe a sales i festes majors intercalant versions de grups anglesos com The Rolling Stones o The Beatles.
L’any 1974, Agustí Sànchez marxava al servei militar i d’alguna manera la seva marxa va significar la fi d’Arrels. Tot i que Juan Soriano el va substituir, el grup s’acabà disolent degut a la falta de continuïtat i ingressos que en garantissin la seva subsistència. A això si ajuntava el fet que Arrels no podia viure de les seves cançons i això era força desmotivador.
Arrels va cuidar molt les seves produccions fins al punt que a les seves gravacions hi van participar els millors guitarristes de l’escena del rock progressiu de Barcelona: Luigi Cabanach que havia format part de Màquina!, Miguel Ángel Núñez (membre fundador de Tapiman), o Emili Baleriola (Màquina!).
Quan gairebé es compleixen cinc dècades de l’aparició d’Arrels, el temps i la distància ens ajuden a prendre perspectiva i a valorar molt positivament la seva feina, un treball important i valent en el panorama de la música cantada en català; pioners en un moment en que a excepció de solistes com Pau Riba, Toti Soler o Jaume Sisa, el rock cantat en català havia estat abandonat.