Frederic Mompou es definia a ell mateix com un home de poques paraules i un músic de poques notes. L’any 1952, en el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, expressava que la seva música no tenia ni aire ni llum, que era un dèbil batec del cor, que no li demanava anar més enllà d’uns mil·límetres en l’espai, però en canvi tenia la missió de penetrar en la profunditat de l’ànima i les regions més secretes de l’esperit.
Tot aquest univers sonor i estilístic que acabaria definint Mompou partia de la seva infantesa. En primera instància, gràcies al seu avi, Jean Dencausse, fabricant de campanes. Mompou quedaria fascinant amb el ventall de sons harmònics de les campanes: l’espai que va de l’explosió del toc de la campana al silenci final amb totes les seves variants. L’altre factor determinant en l’obra de Mompou seria la presa de consciència d’allò que acaba, el que és inevitable, la certesa de veure que el temps de la infantesa s’allunya per sempre i ja no torna.
“La música callada, la soledat sonora” són els versos de San Juan de la Cruz que van inspirar a Frederic Mompou per crear la Música Callada. El compositor barceloní la va escriure entre 1951 i 1967, organitzada en quatre quaderns, i amb un total de 28 peces.
La Música Callada és una obra concebuda des d’un profund intimisme, on el compositor sembla buscar l’alquímia sonora, en un estil gairebé de miniaturista. L’autor es basa en els sons i les textures per sobre dels patrons rítmics. Buscant colors per sobre de ritmes, establint una relació entre l’espai i el temps que d’alguna manera ens porta a una sensació de buit, a una obra molt moderna, que busca l’essència de cada nota.
De la Música Callada se n’han fet moltes reinterpretacions, en el terreny del jazz, una de les més reeixides és la que en el seu dia va fer Lluís Vidal, Mompiana. No obstant, poques vegades s’ha revisitat el treball de Mompou respectant els patrons originals i la idea primigènia per la que fou produïda aquesta música. És en aquest sentit, que celebrem que el pianista Sergi Sirvent i el percussionista David Viñolas hagin editat el doble CD Recreacions Tímbriques de Mompou a Bartók (Selfish Records, 2020), on revisiten la Música Callada de Mompou i també algunes peces de Bartók. Es tracta d’una obra que els dos músics feia anys que cuinaven. La idea partia de Viñolas, que feia una dècada que pensava fer algun tipus de treball sobre la Música Callada. Viñolas i Sirvent havien coincidit en altres projectes i tenien pendent fer algun treball a duet. En un moment determinat, Viñolas planteja a Sirvent revisitar la Música Callada, i Sirvent accepta, a la vegada que decideix incloure en el treball a Béla Bartók. D’alguna manera, Bartók representa el contrapunt a Mompou, ja que es tracta d’un músic molt complex, molt diferent, que parteix de la música popular d’Hongria.

Per entomar el treball, Sirvent i Viñolas van estar escoltant i estudiant l’obra pianística original, que bàsicament és on volien anar, buscant una recerca interior que els dos músics van fer d’una manera molt íntima, allunyada de grans estridències, anant a l’arrel de la Música Callada, fugint de les recreacions. El resultat, un treball que no passarà desapercebut, al contrari, una obra que dignifica a Mompou i que fuig de personalismes o afegits innecessaris. Sirvent i Viñolas han sabut revisitar Mompou sense despullar-lo ni deixar-lo desfigura’t d’allò que és. L’escrupolosa serenor de la interpretació de Sirvent s’eleva amb l’aportació de Viñolas, que ha evitat encasellar Mompou en patrons rítmics i l’hi ha fet un trajo a mida a partir de textures i colors que n’eleven l’elegància i la senzillesa.
En el doble CD, Sirvent i Viñolas també aporten temes propis. Per part de Viñolas destacarem “Serenitat sensible”, una peça que interpreta ell sol a la bateria. A través del seu instrument s’endinsa en l’estructura de l’obra de Mompou. Sirvent destaca amb “Mompok Blues”, una peça on a partir d’una harmonia de blues basada en Mompou introdueix el patró rítmic de Bartók. El mateix títol, «Mompok Blues», ja evoca aquesta unió entre Mompou i Bartók.
El doble CD es va presentar en directe durant la 22ena Edició del Festival de Jazz de Vic, on va causar una gran impressió, tant per la sorpresa de la proposta com pel respecte a l’essència de l’obra de Mompou que s’hi respirava. En definitiva, les Recreacions tímbriques de Mompou a Bartók, són una gran descoberta. Cal felicitar tos dos intèrprets per regalar-nos aquest treball que ens redescobreix Mompou des d’una nova vessant i que quedarà per la posteritat com una obra de referència.