Malgrat els embats i el menysteniment d’alguns sectors, la Creu de Sant Jordi segueix essent una distinció majúscula perquè més enllà d’un fet concret premia una trajectòria. Entre els guardonats d’aquest any hi he trobat un nom anònim pel gran públic però imprescindible en el panorama de la música catalana dels darrers quaranta anys, el productor discogràfic Joan-Carles Doval. És la primera vegada que celebro aquest premi i que estic content perquè li han otorgat a un home de segona línia, tossut i valent; una creu de Sant Jordi que fa que alguns ens tornem a reconciliar amb la justícia cultural. Quan tota la indústria discogràfica catalana queia i anava al pedregar, ell es va entestar en muntar un segell discogràfic. Però no un segell qualsevol, sinó un segell amb una clara ideologia, la de donar suport i sortida als artistes en llengua catalana. Tot això ara sona molt llunyà però quan ell ho va fer era una “marcianada”, el deurien prendre per boig.

L’idil·li de Joan-Carles Doval i la cançó en català parteix de l’adolescència, coincidint amb la Nova Cançó, anant a concerts i gaudint primer de les cançons de Joan Manuel Serrat i després de la resta d’integrants del moviment. No obstant, hi ha una persona clau en la vida de Joan-Carles Doval, la cantautora Teresa Rebull, de qui esdevindria mànager. És a través de Teresa Rebull que Doval entra en contacte amb el món discogràfic. Entre els anys 1976 i 1977 Doval col·labora amb el segell Bass Drums - de Ramon Farran-, per tal de promocionar i dinamitzar la discografia que la cantautora de Sabadell havia enregistrat. L’empremta de Doval també el porta a col·laborar en el mític disc El Olivo, sobre poemes de Robert Graves, l’àlbum de Toni Morlà i a preparar un disc de Ramon Sauló que mai veuria la llum. L’aventura de Bass Drums és efímera i acaba pel pedregar. No obstant, aquest primer contacte enceta l’idil·li de Doval amb l’edició discogràfica. I és Teresa Rebull qui el torna a guiar, aquest cop presentant-li Claudi Martí, que era el director d’Edigsa. Recordem que Edigsa neix l’any 1961 i esdevindria l’editora de referència en el mercat català. A Edigsa, Joan-Carles Doval forma part del departament artístic i de promoció. Doval entra amb bon peu, els dos primers àlbums que li toca promocionar són: La màgia de l’estudiant de Jaume Sisa i Romesco de Gato Pérez. Són anys de molta feina i d’un gran aprenentatge, malgrat tot, el model d’indústria discogràfica català de principis dels anys 80 canvia i entra en crisis. Els 80, la incipient democràcia provoca que el gruix de la indústria es traslladi a Madrid. Aquest fet, afegit a d’altres estructurals com la mala gestió, provoquen que la indústria discogràfica catalana s’enderroqui. Primer li toca el torn a Belter i després Edigsa fa fallida i el seu catàleg passa a mans d’un nou segell, PDI. Amb PDI, la línia editorial i els valors canvien i és aquí que Joan-Carles Doval veu l’oportunitat de plegar i provar l’aventura de muntar un segell discogràfic. El març de 1984 neix Picap, nom resultant de catalanitzar el terme anglès Pick-up.

La història de Picap comença amb Héctor Vila i l’humorista Eugenio i arriba als nostres dies amb els principals noms de la cançó catalana: Gato Pérez, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Adrià Puntí, Raimon, Sau, Tomeu Penya, Sangtraït. Lluís Llach, Dyango, Companyia Elèctrica Dharma, Manel Camp, Xavier Cugat, Roger Mas, Port-bo i un llarg etcètera. Si Picap naixia a Barcelona, segons Doval perquè aleshores era inconcebible muntar un segell fora de Barcelona, a la dècada dels noranta es traslladà al Vallès Occidental, primer a Sabadell i després a Castellar del Vallès. Actualment el catàleg de Picap consta de més de 30000 cançons i varis centenars d’artistes i grups. I per descomptat, la història de Picap és la història de Joan-Carles Doval i de gran part de la música del país de les darreres dècades.