El Karles Torra era un tio fort, corpulent, de veu fonda i decidida. Era una persona que no et deixava indiferent, el seu posat t’abraonava. Diguéssim que quan et trobaves de tu a tu amb ell guanyava de golejada. Malgrat la seva aparença forta i dura era un home molt sensible, la música i l’art l’emocionaven. Tenia una educació exquisida heretada dels seus pares. Jo recordo molt la seva mare, la senyora Germà. Trobo que el Karles tenia més semblança a la mare que al pare.
En qualsevol cas, jo quan era adolescent l’admirava molt. El recordo amb una camiseta dels Byrds, un dia de vent, en el que el cabell li volava i semblava una estrella del rock. Més enllà d’aquest clitxé, el Karles portava tota la cultura rock i jazz interioritzada. La seva era una vida musical, però no de les de ballar, que també, sinó una vida musical culturalment parlant. Això li permetia escriure amb una originalitat sense precedents, sense lligams curts i amb un ampli sentit de la llibertat. L’escriptura del Karles brillava per la seva llibertat. Mai es va casar amb ningú i això li va permetre ser lliure i poder expressar allò que importava. La seva era una crítica mordaç, que mirava els marges, de l’escola de Pau Malvido i Claudi Muntanyà, del misteri i la màgia de Kafka.
Però més enllà de tot això, a ell li dec les primeres lliçons a l’hora d’enfrontar-me a la fulla en blanc. Ell em va ensenyar a ser crític, a no quedar-me a l’escorça i intentar arribar al nucli de tot allò que bullia en el meu cap. Em va fer recórrer tots els marges fugint dels passadissos i dels cocktails a hotels pagats.  
El Karles era molt generós. Recordo quan vaig demanar-li si em volia presentar el meu primer llibre. Més endavant li vaig demanar un pròleg per un altre llibre que vaig fer. A mi m’emocionava veure com m’ajudava i com creia en mi. Penso que ell creia més en mi que jo en mi mateix. Curiosament, quan ell va escriure “Dalirium Sonic” jo li vaig fer d’editor i aquella tasca va ser per mi una gran escola. Sento molt la seva pèrdua, la d’un gran amic i la d’algú que ens deixa una mica més orfes del que ja estàvem. Et trobaré a faltar.