Quan vaig saber que l’Emili Baleriola ja no estaria entre nosaltres no m’en sabia avenir. De cop una locomotora havia passat a 300 Km/h pel meu costat i s’havia endut una part de mi deixant-me el cos tot adolorit. Tot just feia tres dies que ens haviem fet un tip de xerrar. Ell estava molt content i expectant davant la presentació del seu nou projecte que havia de tenir lloc el proper mes d’agost al Jamboree. Jo estava content perquè per fi el llibre de Màquina! era una realitat i passat l’estiu ens havíem de veure per treballar en les fotos que conformarien el llibre. Aquesta va ser la nostra darrera conversa, entre riures sincers, complicitat i amistat de debò. Amb l’Emili sempre era així, era un home que destil·lava alegria pels quatre costats, maquinant projectes i ajustant el so de la seva guitarra. Malgrat els aparents fracassos i la falta de reconeixement cap a la seva figura, ell no li donava cap importància, senzillament seguia tocant i expressant el seu art el millor que sabia.

Més enllà de Màquina!, Jaume Sisa o l’Orquestra Plateria a mi em fascinava la seva faceta en solitari, la més desconeguda i la que ens ha deixat tres àlbums físics de referècia: Dilema, Jazz-Rock Trio i Contemporary Blues. Penso que Dilema és un àlbum que es va avançar al seu temps, a un so i una manera de fer que venia de l’altra banda de l’Atlàntic i que aquí encara estava per cuinar-se. Quan un escolta “Stand up” o “Prólogo” s’adona d’aquest so tant modern per l’època i que obria un nou camí a casa nostra. Un disc que va treure amb moltes dificultats i que va sortir gràcies a la comprensió d’un productor visionari anomenat Rafael Moll. Dilema és un projecte coral que va molt més enllà de la guitarra i que aposta per un so i una marca que aquí gairebé ningú entenia.

Van haver de passar més de dues dècades perquè l’Emili tornés a l’estudi de gravació. Curiosament a Jazz-Rock Trio va fer l’operació contraria a Dilema. A Jazz Rock Trio la seva guitarra només es veia recolzada sobre una base rítmica. El resultat, unes peces crues i contundents que van agradar força i que van tenir un recorregut interessant per diverses sales de la geografia catalana i espanyola. No tardaria massa en tornar a l’estudi de gravació per treure el disc Contemporary blues. Sense la cruesa de Jazz-Rock Trio i amb més arranjaments, l’Emili ens presentava tot un reguitzell de cançons entre peces pròpies i clàssics com “Born under a bad sign”.

L’Emili ens ha deixat i un servidor el trobarà molt a faltar. Encara el recordo la primera vegada que el vaig anar a veure per fer-li una entrevista. Aleshores mai hagués pensat que d’allà en sortiria un amic per tota la vida. Són aquelles coses màgiques que passen sense voler-ho, d’on una simple trobada es va repetint i en surten un munt d’aventures musicals i projectes compartits. En fi, allà on siguis, et trobaré a faltar.