Feia dies que tenia el malalts del cel (Satélite K, 2016) a sobre la taula però no trobava el moment adequat per fer una bona audició amb la calma necessària. Des de que va sortir n’he sentit grans elogis i bons comentaris però he preferit deixar passar la voràgine de la novetat per tal de no caure en el parany de la immediatesa i el judici ràpid. Tenia clar que malalts del cel era una obra per prendre amb calma.
Tot el treball s’ha d’escoltar com una unitat, ja que tot ell forma un conjunt. És un disc totalment conceptual que més enllà d’una o dues cançons separades necessita la resta dels talls que el conformen per gaudir-ne en total plenitud. Em sento molt afortunat d’haver  estat contemporani d’una gran obra de l’artista galàctic. Per mi, l’esplendor de l’obra Sisiana es troba en els 4 primers treballs: Orgia, Qualsevol nit pot sortir el sol, Galeta Galàctica i l’enorme La Catedral. Tots aquests treballs els he escoltat de dalt a baix i ho segueixo fent. El que passava és que responien a un Sisa que jo no vaig tenir l’ocasió de conèixer ni de viure. Amb malalts del cel, puc afirmar que he tingut la sort d’assistir i ser contemporani d’una gran obra que m’ha tocat viure de primera mà, que neix quan jo passava per allà. Això és un privilegi que passa molt poques vegades.
La llàstima és que a l’actualitat malalts del cel és víctima dels temps que corren en els que tot són presses i les notícies passen volant de manera accidentada i superficial. Comunicat de premsa, surt el disc, reportatges a diaris, portades de revistes, alguna esmena a la ràdio, poca televisió, i al cap de pocs dies ja tot ha passat. El temps i l’espai real ja no donen pas a poder assaborir l’obra. Per anar bé, malalts del cel hauria de tenir la possibilitat d’anar penetrant en petites dosis, dia rere dia, mes rere mes.
Malalts del cel ha errat l’any de sortida ja que és un d’aquells treballs com els que es feien abans, on un LP tenia un recorregut mínim de dos anys, tot el contrari del que passa ara, on un LP a les poques hores ja comença a ser vell, a la setmana ja està passat i al cap d’un mes ja no existeix. L’escolta de Malalts del cel m’ha porta a reflexionar sobre aquesta barbàrie d’esgotament temporal en que s’ha convertit la música, la novetat i la vida en general. M’agradaria poder para el temps i que el malalts tingués la possibilitat de gaudir de l’espai i la importància que es mereix lluny d’aquest món on només compta la immediatesa.
Sisa ha construït una obra que et trasllada a un món oníric, el seu món, en el que et convida a disfrutar i a gaudir de tot el que sempre l’ha caracteritzat amb l’afegit de que ara no ha de demostrar res. Per això el disc és tan natural i captivador. Quan l’escoltes amb l’atenció que es mereix i com es faria abans, assentat còmodament, sense presses i apartat del soroll i les presses, agraeixes que hagi estat capaç d’obsequiar-nos amb aquest disc que d’estar editat en un altre temps passaria a ser referència fonamental.
Sisa ha fet el disc que ha volgut, amb ell al capdavant, com havia de ser, després d’alguns treballs menys brillants en els que es deixava portar. A malalts del cel s’ha rodejat d’amics i músics que el coneixen a la perfecció i han sabut captar i elevar tot l’univers que ell representa. Des de companys de viatge com Melodrama, Selene o Albert Batiste, passant pels imprescindibles Xavier Riba i Dolors Palau, sense oblidar el seu amic i productor Rafael Moll.