Podríem afirmar que els tres grans pilars de la cançó francesa amb el permís de Piaff van ésser Georges Brassens, Jacques Brel i Léo Ferré. A la vegada tots tres es reconeixien fills i hereus de Charles Trenet.
A Catalunya, la cançó francesa ha estat un gran referent imprescindible. A principis dels anys seixanta del passat segle la Nova Cançó i els Setze Jutges van iniciar la seva aventura adaptant les cançons i l’estil de la cançó francesa. Un dels membres i fundadors dels Setze Jutges, Josep Maria Espinàs, va enregistrar un EP amb el títol Espinàs canta a Brassens (1962). Aquell àlbum es va convertir en la primera referència de la Nova Cançó. Des d’aleshores, Brassens ha estat molt present i lligat en l’imaginari col·lectiu de la cançó en català i els seus temes s’han adaptat en nombroses versions i per part de diferents artistes i col·lectius. Pel que fa a Jacques Brel també ha lluït d’una enorme popularitat a casa nostra i es compten per desenes les adaptacions al català d’algunes de les seves cançons més emblemàtiques. Al llarg dels anys, la figura de Brel sempre s’ha reivindicat i recordat com quan per exemple es commemorava el 25 aniversari de la seva mort i el dramaturg Joan Ollé va idea i dirigir 12 canten Brel al Teatre Lliure i hi van participar grans figures com Joan Manuel Serrat o Loquillo.
Evidentment no fa falta ni explicar que en el seu país natal, França, aquestes dues figures han esdevingut un símbol i contínuament han estat reivindicades i posades al dia.
I Léo Ferré? Amb Ferré la cosa ja queda en un segon pla i es difumina per no dir que es perd. El passat 2016 es complia el centenari del seu naixement i aquest va passar desapercebut a França. Sembla estrany, perquè si alguna cosa saben fer els francesos és elevar a la màxima categoria i fins i tot exagerar els seus artistes. A Catalunya, i més concretament a Barcelona aquest centenari va caure en l’oblit i no es va programar cap gran acte ni res semblant. Va semblar que Ferré només restava en la memòria amagada d’aquells que el van viure i veure en vida. Malgrat tot, Ferré havia estat un ídol generacional i un gran referent, avui incomprensiblement oblidat.
I per què ni a Barcelona ni a París van recordar a Léo Ferré?

Segurament la gran diferència de Ferré amb Brel o Brassens era el fet que mentre Brel i Brassens eren cantautors, Ferré era un músic amb majúscules, de carrera, que dirigia orquestres i recitava lletres amb un to més elevat. La seva era una poesia sofisticada, més profunda i més sacsejadora. A més, Ferré declarat obertament anarquista va gravar en vida tot una sèrie de cançons que han estat emblemàtiques i un símbol a vegades incòmode. Cançons com “París-Canaille” que va arribar a ser qualificada com una cançó antiturística, o d’altres amb títols que poden incomodar com “Thank you Satan”, “Les anarchistes”, “Ni Dieu ni maître” o “Franco La muerte”. Menció a part mereix “Avec le temps”. Ferré també destacaria per adaptar i musicar poemes d’Apollinaire, Rimbaud, Baudelaire o Verlaine per citar-ne els més destacats, sense oblidar el seu benerat Louis Aragon.
Com deia abans a Catalunya i més concretament a Barcelona Ferré va arribar a ser un referent i marcà tota una generació. El poeta i traductor Joan Elias va traduir alguns dels textos de Ferré. En quan a adaptacions de cançons pròpiament dites, trobem algunes referències concretes com “Si tu te’n vas” que va fer Martí Llauradó o el disc que l’any 2001 va gravar Xavier Ribalta, Xavier Ribalta Canta Léo Ferré. També hi ha algun detall curiós que gairebé ningú sap com que “Amiga callada” de Toti Soler va ser una cançó amb lletra de Joan Vergés que Soler va dedicar a Léo Ferré però que aquest detall no es va reflectir al disc.
Amb el permís de Paco Ibáñez, Ovidi Montllor segurament va ser el cantautor que més devoció va sentir per Léo Ferré. L’Ovidi va ser cabdal per la història que ve a continuació. Montllor coneixia de dalt a baix l’obra de Ferré i m’atreviria a dir que sempre es va acostar al seu estil a l’hora de recitar i anar més enllà en el simple fet d’interpretar una cançó. L’admiració que sentia Ovidi Montllor per Ferré va arribar al punt que en un moment determinat va decidir anar a Itàlia, on vivia Ferré, per trobar-lo. En aquella visita Montllor va portar els seus discos i els va regalar al seu admirat Léo. L’any 1980 quan hi va haver els recitals de Ferré al Palau el guitarrista de l’Ovidi, Toti Soler, no s’ho va voler perdre i hi va anar. Després del primer dia d’actuació Soler el va voler saludar i aquest va reaccionar de la manera més inesperada quan va dir que el coneixia i que era el guitarrista d’Ovidi Montllor. En Toti li va preparar una versió personal de “ Comme à Ostende” amb la que Ferré es va mostrar molt satisfet. El segon dia de recital, a mig concert, Ferré va fer sortir a l’escenari a Toti Soler i el va rebre besant-li la mà davant la sorpresa del realitzador. A partir d’allà va néixer una amistat i un respecte mutu que va tenir continuïtat. Al cap d’uns mesos, Ferré estava preparant el que va ser un triple LP, una de les obres referencials de la seva discografia, Ludwig - L’Imaginaire - Le beateau ivre (1982). Per aquell triple disc, Ferré va voler comptar amb la participació de Toti Soler. Soler va córrer a Milà, allò no s’ho podia perdre. En aquell triple disc, reeditat a l’actualitat en un doble CD, Toti Soler hi va tenir una presència destacada. Hi ha tota una sèrie de cançons on bàsicament només hi ha el piano i la veu de Ferré amb el suport de la guitarra de Toti Soler. El mètode de treball de Ferré era espontani, no deixava que en Toti escalfés ni que li ensenyés què havia preparat. Hi havia espontaneïtat fins al punt que hi ha un detall que qualsevol pot comprovar al tema “Ta Source” on en una primera versió, en Toti no va quedar content de la guitarra que havia gravat i li va demanar a Ferré de gravar una segona versió d’aquella guitarra. La sorpresa va ser que en la versió final en Léo va incloure les dues guitarres, la que no agradava al Toti i la segona versió de la que estava més conforme. En aquest mateix treball també trobem peces extremadament complexes, llargues i orquestrades en les que en un moment donat tot s’atura i apareix la melodia de la guitarra de Toti Soler.

L’any 1985 Ferré tornaria a Barcelona per actuar a la plaça de la Catedral. Aquell dia, Ferré actuava dirigint i acompanyant una orquestra. Toti Soler va pujar a l’escenari i Ferré va dirigir una de les peces perquè el guitarrista improvisés al seu aire. Dubto que Toti Soler hagi tingut un amic i admirador tan generós. També penso que a dins d’en Toti hi ha un sentiment de tristesa després d’anys en que es van perdre de vista fins aquell estiu en el que la dona de Ferré el va trucar per tal que participés en el nou projecte que estava preparant en Léo. Aquell àlbum no es va arribar a fer perquè aquell mateix estiu de 1993 Ferré va morir. En Toti es va quedar sense un amic i el silenci va posar una llosa sobre el nom de Léo Ferré. A Barcelona Ferré no té ni un carrer ni una plaça, el seu imaginari i la seva ideologia ha desparegut sense deixar rastre, ni tan sols els centenaris i les commemoracions l’han pogut rescatar. De debò va existir Léo Ferré?