Reconec que esperava l’enviament amb la il·lusió d’un nen. Per això quan el missatger ha tocat el timbre i m’ha dit que portava un paquet m’he posat nerviós i tot. Obro el paquet amb presses i em trobo amb Hard Drive de Tapiman en format vinil  i en CD. És xula la sensació de veure com un treball - que ha estat amagat durant més de quatre dècades i ha costat anys de fer-ne l’edició - per fi veu la llum amb tot el component històric i emotiu que comporta. Si a sobre, et mires el resultat de dalt a baix i veus l’acurada edició que n’ha fet Guerssen sense escatimar res en la producció i cuidant fins el més mínim detall són d’aquells dies en els que penses que malgrat totes les adversitats que comporta treballar en aquests camps, la feina feta val la pena, fins al punt que te’n sents orgullós i et dóna empenta i moral per continuar batallant.

Si reculo en el temps m’adono que aquesta història va començar fa uns quants anys amb la dèria i obsessió per trobar els rastres de la que havia estat la primera formació de Tapiman. La banda original anterior a la que després lideraria Max Sunyer. Sobre la primera formació de Tapiman vaig escriure un parell d’entrades que si algú les vol recuperar, aquí ho té: Tapiman i El disc perdut de Tapiman 
Per treure l’entrellat d’aquella primera formació de Tapiman va ser un tant rocambolesc i liat. Dels seus integrants, Pepe Fernández i Tapi ja no hi eren i només quedava viu Miguel Ángel Núñez. Sobre Núñez m’havia donat les primeres pistes en Manel Joseph que en conservava un gran record i m’el va descriure com un tio introvertit i reservat. Tal com el describia en Manel era molt diferent de la imatge que m’havia fet d’ell a partir de l’escolta del únic testimoni musical editat, el primer senzill que va publicar Edigsa i que contenia l’àcida , “Hey you” on Núñez tocava la guitarra i cantava de manera desenfrenada i rebel vomitant el text. En Manel em va explicar que passada la febre dels primers setanta, en Núñez s’havia establert a Manlleu. Havia muntat un estudi de gravació i havia estat tècnic i productor de grups com Sau o Lax’N Busto. Però d’això en feia més de 20 anys i més enllà d’això no en sabia res més.Ja en ple segle XXI vaig anar a Manlleu a preguntar si algú coneixia un tècnic que es deia Miguel Ángel Núñez. A ningú li sonava i la veritat és que la reacció de la gent era com com: “D’on ha sortit aquest boig preguntant per aquest tal Núñez?”. Buscant a Núñez vaig passar uns mesos sense resposta i totalment desconcertat i pensant que en Manel s’havia equivocat o el que fos, cosa que també dubtava, perquè una altra cosa no, però en Manel té bona memòria i és una font fiable. Com tot, vaig acabar trobant resposta al lloc més lògic i que havia d’haver anat d’un bon principi. Va ser a la botiga de discos de Manlleu, El Mallot de la Margot. El seu propietari, un personatge que val molt la pena conèixer i dels que ja no en queden, em va dir que el coneixia molt. Quan la botiga de discos anava bé li havia fet d’ajudant. El problema era que feia temps que no el veia i no tenia el seu telèfon. Però sabia que treballava a una botiga de música de Vic i feia de lutier. També em va advertir que a Miguel Ángel Núñez, el MAN, a Osona no el coneixia ningú per aquest nom i que si el volia localitzar preguntés per en “Xitu” o en Miquel Àngel. Em vaig desplaçar a la botiga d’instruments de Vic. Resulta que estava tancada, però hi havia un cartell que posava que per reparacions podia trucar a un número de mòbil. Estalviaré ara la palla de la trucada i com es va desenvolupar. Finalment vam quedar. L’impacte va ser curiós perquè jo tenia la visió d’ell de les poques fotos que m’havien arribat de l’època i em preguntava com el reconeixeria. Va ser fàcil, havien passat els anys, duia el cabell més curt però era l’inconfusible MAN. Les ulleres de sol que l’havien fet tant característic a l’època era un element que encara avui l’identificaven. Brutal!

En Manel tenia raó, el Miguel Ángel és un tio que parla poc, discret, que l’entens més a través dels seus silencis, del que costa trencar la barrera però que quan ho aconsegueixes descobreixes un personatge d’aquells que guardes amb una estima molt especial. Després de veure’ns en diverses ocasions, quedar, arribar a establir complicitats el vaig abordar amb la necessitat personal de rescatar material de la primera formació de Tapiman. La primera cerca va ser el famós disc que s’havia gravat a Gema simulant un directe. Com era d’esperar ell tampoc el tenia. Ni tan sols l’havia arribat a escoltar. Si que em va dir que ell tenia unes cintes gravades al local d’assaig però que no sabia ni on paraven. Després de molt insistir, anar-li al darrera, fins al punt d’arribar a involucrar i molestar al seu fill petit per tal de poder escoltar aquell tresor va cedir. Les va digitalitzar i me les va passar. Escoltar aquelles cintes va ser molt emotiu perquè deixant de banda la qualitat sonora allò era un document molt valuós i que calia restaurar i posar a disposició de tothom. Era història viva que calia posar en circulació amb uns mínims de qualitat i respectant el so d’aquells assajos. I calia editar-ho en una edició feta amb la màxima estima, única condició que va posar en Miguel Ángel per posar-la en circulació. I després van entrar els amics de Guerssen, amb la complicitat del seu cap Antoni Gorgues i el treball mà amb mà que vam fer amb Álex Carretero. Gràcies a ells i a l’enorme feina que han fet tenim aquest testimoni sonor completat en una edició de luxe amb una carpeta amb tot tipus de detalls i material històric amb cartells, retalls de premsa, fotografies i les notes detallades de tot plegat.