Nada nuevo bajo el sol (Satélite K, 2018) és el darrer treball publicat per Pau Figueres. Amb aquest títol tan revelador ens podem fer una idea de l’enorme disc al que ens enfrontem. La frase no deixa de posar-nos en avís, ja que a sota el sol, tot està vist, coneixem els paisatges, les muntanyes, els arbres. El que canvia és el punt de vista amb el que mirem el que ens envolta, o la manera com combinem els diversos elements que tenim a l’abast afegits a les nostres pròpies experiències. A sota el sol no hi trobarem res de nou, o potser sí, aquesta pot ser la contradicció o el joc que ens evoca la frase amb la que Figueres ens presenta el seu darrer àlbum.
D’entrada, en aquest treball hi trobem el ressò i la inspiració que li han donat dos grans guitarristes. Per una banda Robbie McIntosh, que Figueres va descobrir quan formava part del grup d’acompanyament de Paul McCartney, a qui dedica directament una de les peces: “Thanks Robbie”. Per l’altra, el guitarrista flamenc Paco de Lucía de qui Figueres agafa el patró de “La Barrosa” (alegrías de Cádiz), per escriure “El palmar”. Només el fet de citar a dos guitarristes tan diferents d’estils com McIntosh i de Lucía ens posa en avís que ens situem en un nou terreny sonor. Dos estils però que en el fons no són tan diferents, sinó que ens mostren que la música comunica i ens arriba més enllà de clixés.

Tot i que Figueres no es pot considerar un guitarrista flamenc, en aquest disc la sonoritat de la guitarra flamenca porta la major part del pes. De fet, es val de patrons flamencs com la bulería, els tangos o les alegrías per construir el seu propi llenguatge, jugant amb respecte fins a portar-los al seu terreny, al seu espai on hi incorpora tot el bagatge, la creativitat i la inspiració amb una obertura de sonoritats com feia temps que no s’escoltava en el disc d’un guitarrista. Escoltant a Pau Figueres m’ha vingut a la memòria el mestre Toti Soler, que també s’apropà al flamenc i a diverses músiques que l’inspiraren per construir un llenguatge propi. De fet, trobo que hi ha algun tipus de connexió entre el mestre de la guitarra catalana i Pau Figueres.
Hem deixat clar que la guitarra flamenca ocupa la primera fila, però la guitarra elèctrica també hi és present, amb elegància, subtilesa, imprescindible per arrodonir el treball que la guitarra flamenca fa en un primer pla. El disc el conformen un total de 14 talls i hi col·laboren Kquimi Saigi als teclats, Eloi Flores als sintetitzadors i Ismael Alcina al baix. Menció a banda pel percussionista Arnau Figueres que entén a la perfecció el diàleg amb la guitarra i s’hi integra de manera magistral. La percussió es fica per llocs insospitats i conecta d’una forma molt especial. Segurament sense la seva aportació la guitarra de Pau Figueres no s’hagués elevat tant. En el capítol de convidats destaquen els noms del baixista Carles Benavent i la sorprenent aportació del raper de Nova Yok BluRum13 a la cançó “Nothing new under the sun” que ens porten a imaginar-nos un viatge dels barris més urbans de Nova York a la meseta castellana més extrema. És una peça que crida l’atenció des d’un punt de vista comercial, i que no se’m mal entengui, em refereixo a que podria formar part de la banda sonora d’alguna ràdio fórmula de les que s’estima la música. Un tema obert al gran públic. Dos estils tan diferents com el rap improvisat i l’estètica de la guitarra espanyola a ritme de tangos i una melodia pop reconeixible, el baix elèctric, la percussió i la dialèctica de BluRum13 amb una enorme personalitat, contundent però a la vegada delicada que ens convida a moure la cama seguint el ritme amb optimisme.
Especial atenció mereix el tema “Mabiche” on la sonoritat de la guitarra flamenca, a través de l’expansió de les notes i la profunditat de les mateixes ens acosten a reminiscències de músiques urbanes, samplers, trap, aromes i influències de Chris Brown o Kendrick Lamar arrodonides amb el baix amb sintetitzador.
M’explicava el propi Figueres que si bé peces com “El palmar” o “Taranta en Nueva York” (que té més de Nova York que de taranta) estaven molt tancades de cara a la gravació, d’altres com “Masars II” o “()” eren peces que partien d’una idea però que van acabar de prendre forma en el moment de la gravació, quan s’estaven enregistrant les guitarres flamenques, a l’interior d'una ermita de Calaf, lloc que va ser clau perquè Figueres trobés el temps i l’espai per aïllar-se i arrodonir tot el projecte.
Amb Nada nuevo bajo el sol, Pau Figueres obre nous horitzons i entra per la porta dels grans noms de la guitarra.