A les acaballes de 2019, Toti Soler publicava l’àlbum Cançons Disperses.
Cançons Disperses és un recopilatori de diverses cançons que el creador de la guitarra catalana tenia repartides al llarg de la seva discografia que va dels anys 1997 a 2017. En aquest Cançons disperses Toti Soler ha seguit la línia de Transparències (2016). Allà recollia peces a guitarra provinents de diversos treballs i estats anímics. A Cançons Disperses ha fet el mateix però amb peces cantades, de poetes. Els que seguim la discografia i l’obra del mestre de la guitarra catalana totes aquestes cançons ja les havíem escoltat i les coneixíem, però la veritat és que aquí totes juntes i recopilades ens conviden a gaudir-les amb tota la seva plenitud.

El disc el conformen un total de 18 cançons extretes dels següents treballs: M’aclame a tu (1997), Vita Nuova (2002), L’arxiver de Tortosa (2004), Vida més alta (2008), Raó de viure (2011), El teu nom (2013), El temps que s’atura (2015) i Twins (2017). Pel que fa a la part cantada -a part del mateix Toti Soler- hi trobem a Laia Soler, Sílvia Pérez Cruz, Luiza Oswaldo Cruz, Anna Ferrer i Encarna Salgado. Les lletres de les cançons i poemes son autoria de Josep Maria de Sagarra, Ovidi Montllor, Rei Dionís de Portugal, Sílvia Amigó, Joan Vinyoli, Miguel Hernández, Pere Quart, Raul Ellwagner, Fernando Pessoa, Maria Antònia Salvà i tonades populars i tradicionals.
El disc comença amb un dels poemes musicats que ha fet més fortuna en l’extens repertori de Toti Soler: «Cançó de suburbi». Un poema de Josep Maria de Sagarra que pertany al llibre Cançons d’abril i de novembre que el poeta i dramaturg va escriure entre els anys 1915 i 1917. Es tracta d’un poema força rodó que expressa la visió d’un món que s’acaba i un de nou que comença, la contraposició entre el camp i la ciutat o l’horta i la industrialització. De vegades s’ha criticat aquest poema de Sagarra perquè el poeta hi crea una imatge una mica pastoral, com mitificada, del món rural en contraposició de l’industrial amb algun tòpic com el de la “donzella espitragada”. Malgrat tot, el pas de poema recitat a cançó per part de Toti Soler converteixen el conjunt en una delícia.

De Joan Oliver, Pere Quart, hi destaca «Idil·li» un poema que gràcies a l’aportació de Toti Soler ha guanyat molta més profunditat. «Idil·li» es troba recollit al poemari Saló de Tardor publicat originàriament l’any 1947. Per tant, és un poema tot just del quart volum publicat per Joan Oliver. Oliver fa servir una forma externa que sembla frívola (com una estructura de cançó de cabaret). Per això en el seu dia n’havia fet una versió la Trinca que s’havia fet força popular que només ens deixava veure aquesta aparença més divertida i superficial (No oblidem que el primer en fer-ne una versió musicada va ser Miquel Porter). Però com passa al llarg de l’obra d’Oliver, el poema té diverses lectures que van més enllà d’aquest quedar-se en l’escorça. La versió de Toti Soler hi aporta una lectura més profunda que ens permet anar més enllà d’aquesta idea «Trinquera». És un poema que es pot llegir en una clau més crua perquè parla d’una realitat social de casa nostra a la postguerra que és molt dura. Els darrers versos marquen la cruesa del poema:

Tinc una germana monja,
un germà boig i un cosí
que una vegada per Pasqua,
i en aquest mateix jardí,
i també de nit com ara
que no es movia ni un bri
va ensenyar-me la manera
de jeure sense dormir.

«Cançó de la set que no mor», de Joan Vinyoli és una altra de les perles que Toti Soler havia musicat i inclòs a Vida més alta. És un poema que Vinyoli no va publicar mai en vida. Forma part d’un conjunt de 9 poemes que Xavier Macià va trobar a l’Arxiu Vinyoli, en un plec de 10 fulls sota el títol de Suite lírica d’amor (Poemes), que van ser escrits entre el 1946 i el 1951.
Tampoc hi podia faltar una altra de les veus habituals en l’obra de Toti Soler, Sílvia Amigó. Amigó és una constant en l’obra de Toti Soler i fins i tot n’ha prorrogat alguna de les seves obres, com el citat Transparències. En aquest Cançons disperses, de l’obra d’Amigó, Soler en recupera «Cançó callada» i «Si n’és cel».
Les notes introductòries al disc, les ha escrit el mateix Toti Soler i entre aquestes resulta interessant  transcriure la següent reflexió: «La guitarra solista té pocs seguidors a casa nostra, encara que sembli mentida».
Finalment, aquest Cançons Disperses també ens serveix per reflexionar sobre la importància del suport físic i la revalorització del CD. En una època en que sembla que el CD ha perdut la seva vigència, on s’inventen xifres estrambòtiques sobre l’auge del vinil, un treball tan ben presentat, amb una aquarel·la de portada d’Oriol Gaspar i un disseny molt curós per part de Laia Soler, desmunten qualsevol conxorxa contra el CD i el format físic, retornant-lo al lloc que es mereix.