A vegades resulta curiós observar com els grans èxits d’un artista sorgeixen de la manera més casual. En aquest aspecte hi ha dos exemples que a banda de ser molt semblants en quan a troballa, reuneixen les mateixes casualitats. En aquest cas, totes dues cançons van acabar identificant la cançó amb l’artista.
L’any 1947, Antonio Machín ja era una de les figures més destacades del panorama nacional. No obstant, encara no li havia passat allò d’identificar un artista amb una cançó. Aquell 1947, Machín estava fent temporada al Novedades de Barcelona. Havia gravat senzills d’èxit amb el conjunt barceloní Miuras de Sobré. Al Novedades penjava el cartell d’entrades esgotades dia rere dia. Machín compartia cartell amb una parella i aquesta parella tenia un aparell de ràdio molt bo per l’època amb el que escoltaven emisores estrangeres. Quan acabaven la funció, Machín es quedava amb ells per escoltar les cançons que s’hi radiaven. En una d’aquestes vetllades va escoltar “Angelitos negros”.  La va escoltar amb la veu de l’artista mexicana Toña la Negra i immediatament va veure que seria una cançó important pel seu repertori. Machín va escriure a un seu cosí de l’Havana per tal que li fes arribar la partitura. Al cap de quatre dies de rebre-la la va estrenar al Novedades. Va ser un èxit rotund, fins al punt que aquella mateixa tarda de l’estrena, davant dels aplaudiments i la insistència del públic la va arribar a cantar vint vegades seguides. Al cap de poques setmanes, Antonio Machín immortalitzava una primera versió en un d’aquells discos grossos que giraven a 78 revolucions. Va ser un èxit de vendes sense precedents i una de les primeres cançons reivindicatives en una Espanya dominada pel franquisme.

En unes circumstàncies molt diferents però també casuals li va arribar l’èxit a Manel Joseph i la seva Orquestra Plateria. El "Papi" Nilton, que era un brasiler uns anys més gran que la resta de l’orquestra -d’aquí el sobrenom de “Papi”-. treballava en un creuer pel Carib quan va escoltar “Pedro Navaja” de Rubén Blades i la va gravar en un casset. A la tornada la va ensenyar a la resta de l’orquestra i la van incorporar al repertori. Al principi, quan la tocaven en directe la sala es buidava i no acabava de funcionar. Havien d’entrar a l’estudi de gravació pel que havia de ser el segon disc i el repertori es decidia per votació.. Curiosament Manel Joseph va votar que no, però la majoria va decidir que formaria part del repertori del nou àlbum. Quan va sortir el disc, el “Pedro Navaja” va ser tot un èxit i es va convertir en Disc d’or. Des d’aleshores no hi ha hagut un sol concert de la Plateria en el que no hagi sonat. De fet, el mateix Joseph sempre ha assegurat que fins que no canta aquesta cançó no es queda tranquil, perquè sempre és aquell punt en el que el públic l’està esperant.