Després de deixar reposar uns dies la segona edició del PROGRASSIU ja em trobo en disposició d’escriure una petita crònica de com ho vaig viure. D’entrada, molt content perquè la gent ens va fer costat i en general es va respirar entusiasme amb la proposta.
La presentació, taula rodona, o com es digui va quedar interessant i distesa. L’objectiu era que aquesta primera part quedés àgil, comunicativa i isntructiva. En Karles Torra va situar el context històric, el jazz a la postguerra i va destacar el Club de Ritme de Granollers, molt important al jazz de la postguerra. Particularment em va fer molta il·lusió que entre el públic s’hi trobessin dues persones vinculades a aquesta etapa, per una banda, el periodista musical Donat Putx, nét del vicepresident del Club de Ritme,  i per l’altre, Vicenç Vacca, fill del guitarrista de jazz Vicens Vacca. En Karles va acabar la seva exposició situant-nos en el pas del jazz al rock i per extensió el rock progressiu que es va desenvolupar a aquesta banda dels Pirineus.

El testimoni dels convidats va servir per aportar una visió personal de cada un d’ells. Manolo Elías, contrabaixista de jazz i baixista elèctric a formacions com Om ens va parlar de l’impacte que va rebre quan l’any 1970 va anar a Londres amb Toti Soler per veure en directe a Miles Davis. Elías no va aprofundir gaire amb el que va significar per a ell el canvi de treballar amb músics consolidats de jazz a formar part de la generació del rock, però va deixar algunes pinzellades que deixaven entreveure que ho va viure amb total normalitat. Per la seva banda, Jordi Soley, el que va ser el primer teclista de la Companyia Elèctrica Dharma va parlar-nos del llegat personal que va heretà durant la seva etapa de músic amb la Dharma. Va reivindicar alguns dels temes de la música laietana com a autèntics clàssics. A mode d’exemple ens va explicar la conversa que en algun lloc va tenir amb en Joan Saura, en la que els dos havien coincidit amb l’impacte que els havia suposat el fet de veure en directe a l’Orquestra Mirasol al Palau de la Música. “Allò era nou, dos músics joves com Xavier Batllés i Victor Ammann acompanyats per autèntics mestres com Ricard Roda, Pedrito Díaz, Miquel Àngel Lizandra i l’aportació de Cesar Vieira”. Saura i Soley coincidien amb que aquell conjunt marcava un punt d’inflexió. Soley va insistir en que peces com “To de re” o “Hancock” de l’Orquestra Mirasol havien esdevingut himnes, clàssics, afegint altres temes com la versió de “Sudamèrica” de Barcelona Traction, entre altres.
Al seu torn, Toni Palacín va expressar la llibertat creativa que aporta el jazz, el fet d’haver estat una música perseguida, castigada, i com és i ha estat d’important l’aportació del jazz a altres estils com el rock.
Finalment, Jordi Sabatés ens va apropar al seu univers creatiu, el treball dut a terme amb Tete Montoliu, l’acostament al rock, el jazz, la fugida del patró, explicant-nos el què el va dur a escriure i gravar Ocells del més enllà (Zeleste/Edigsa, 1975), una obra ineludible, en tres actes, per a música de cambra amb instruments del que seria un conjunt de rock i que transcorre entre la psicodèlia, el rock, el jazz, el flamenc i la música brasilera. Tota aquesta immersió a Ocells del més enllà i de Sabatés com a pioner del moog a Espanya, va ser tot un luxe de viure-la de les mans del mateix músic.

Imatge de part de l'exposició que es podia veure en el PROGRASSIU. (fotografia d'Àlex Falcó)

A la vegada, va ser especialment emotiu que Jordi Sabatés estigués amb nosaltres per veure amb il·lusió i curiositat la que seria la versió que havien preparat dels Ocells del més enllà els Trajecte Final. Una versió de la que estàvem especialment orgullosos d’haver lograt pel que significava a tots els nivells. La versió dels Trajecte Final dirigida per Miquel Pasqual contribuïa a donar la vigència necessària, i per damunt de tot, comprovar que Ocells del més enllà és una obra que desperta interès i esdevé un clàssic. Vaig tenir una sensació brutal quan els Trajecte Final oferien aquella versió que respectava l’original en tot moment però que aportava alguns elements nous, mentre a primera fila en Jordi Sabatés observava amb atenció i seguia el ritme amb el peu, una imatge impactant.

La segona part de la música en directe va venir de la mà de Jordi Soley, al que acompanyaven un grup de músics de luxe, entre els que destacaven noms com el bateria Marc Ayza i el percussionista Toni Español. Precisament la bateria i la percussió van tenir un gran pes en el treball que van desenvolupar a l’escenari. Com importants van ser els metalls durant tot el directe del grup de Jordi Soley. La formació de Jordi Soley va tocar peces com “Ones nones”, “Sudamèrica”, “To de re per mandolina i clarinet” i “Hancock”. Prenent el “To de re per mandolina i clarinet” es podia observar com Jordi Soley havia fet un plantejament dels temes en que en tot moment va respectar la melodia i el cos original de la peces, però les va vestir d’una mirada pròpia, fugint de la còpia literal, amb especial força en els arranjaments de metalls i percussió, on quedava clar que per damunt de tot, Soley té una mirada oberta, és un bon arranjador i un remarcable conductor.

En la part final de la vetllada va pujar a l’escenari l’Emili Baleriola acompanyat de Trajecte Final per oferir-nos una versió de “Prólogo”, una peça que forma part del seu primer àbum en solitari i que d’alguna forma és representativa del camí entre el jazz, el rock i la psicodèlia en l’obra d’Emili Baleriola.

La cirereta del pastís la va posar en Toni Palacín que ens va oferir un final de festa d’allò més original i divertit. Acompanyat de Miquel Pasqual al teclat, Josep Puigdollers a la bateria i Álvaro Vicente al baix elèctric, Palacín es va marcar una versió de “Di por que”, un tema original de Mi Generación, formació que havia destacat per les harmonies vocals i les transicions instrumentals. Després ens sorprendria amb una versió a ritme de swing del clàssic “Stand by me” de Ben E. King, per acabar recordant i reivindicant a Marià Albero i la Sardineta amb “No et creguis cuentos xinos”, un tema segons Palacín, que a banda de convidar al ball prenia certa actualitat després de la polèmica entre l’alcalde Trias i la legislació dels clubs de cànnabis. Un gran final de festa.